Somiant desperta.

Encara et veig, riu de la meva vida, amb els ulls que miren les muntanyes. Jo era una muntanya amb ametllers muntanya solitària. I vas venir alegre amb el teu cant i em vas besar tota amb la teva aigua. Em vas deixar inquietud per a la nit i l'ànima enamorada. Encara et veig riu de la meva vida, en la corba llunyana, et vas cantant més entre els pollancres, et vas cantant més que en la teva arribada. Ocupat tot el dia amb el teu camí, el teu destí, els teus fruits i la teva aigua que t'abraça cada cop que ho necessites. I jo, paralítica muntanya; Inmòbil et recordo, malalta de volcans, eixelebrada espero el teu retorn, riu boig, que vas passar besant el meu còs de muntanya. Vas haber de seguir la teva destinació de riu, i jo el meu trist de terra amuntunada. Em diu el vent que vas al mar, i et segueixo riu meu, amb els ulls. Et segeixo riu meu amb els ulls, ja que no puc seguir-te amb les plantes. I quan demani veure els teus encants, i em senti sola i trista en les nits fredes, el vent em transportará les teves abraçades i el mar la teva escència, per poder seguir somian desperta, mentres tu ja estiguis lluny d'aqui. amb el teu camí ja trasformat. I encara que sigui un destí ja escrit de temps enrere, on jo mai pugui arribar, canviar... somiaré sempre desperta, suspiran que tornarás amb mi al meu costat i retiraràs les meves pedres amb la teva força.
I mai despertar, com un llac sense cignes, per a sempre, bressolant la meva ànsia.
I de mentres t'observaré, et gravaré i m'en ompliré de la teva energia mentres passis per la meva vòra, i així cada nit descansar amb els colors de la meva imaginació.
Quina bogeria més boja, enamorar-se d'un riu una muntanya!!!!