lunes, 10 de octubre de 2011

Llibertat


A l'alba de la llum, el vent bufarà en el teu rostre mentre que els anys passarán.
Escolta aquesta veu en el teu interior. És la cridada del teu cor. Deixa de tenir el sentiment reprimit. Tanca els ulls i trobaràs, la sortida de la foscor. En la terra de l'estrella del matí.
L'home savi va dir: Busca el teu lloc en l'ull de la tempesta.
Busca les roses en el llarg del camí, solament vés amb compte amb les seves espines.
Solament aixeca la teva mà i busca l'encant. Troba la porta a la terra promesa, solament comfia en tu mateix.
Les llums s'apagaran a poc a poc, rés ha canviat, però dintre de tu si ha canviat.
Miras la meva imatge en la munió. Conec cada part de mi que reflecteixen els teus ulls.
Estàs a temps de triar un altre somni per a aquesta nit. Estàs a temps de deixar de restringir. Deixa't dur pel que sospira la teva ànima.
Però si la pluja de les teves pors t'ofega en l'intent, no et deprimeixis.
Cada vespre, junts en el cor de la nit, al tancar els ulls, ens trobarem en les sorres del nostre prat lluent per les estrelles del nostre cel, que adorna les dolces herbes que fluiràn en el nostre propi paissaje etern embolicat per fantàsia i passió.
Allá em trobarás quan t'adormis. I sempre estarem units en el desig, el desig de l'amor contingut dels dos. El desitg de la llibertat.

martes, 23 de marzo de 2010

Ànimes perdues, Mirades amb llàgrimes.


En la seus ulls imnotitzats tant brillants, els hi exclamava la seva bellesa i la seva gràcia, sensació buscada en les seves vides anterios. Brillantor net de mirada sincera, paraules tranquiles per oides insistens.
No buscava algú com ell, sinó a ell. Doncs la seva ànima i la seva, estaven destinades a estar juntes.
No obstant això, per raons que li escapaven del seu sentiment, ell es sentia obligat a separar-se. A mentir el seu interior.
Ella però, va haver d'acceptar el rebuig, incoerent i incert, i va mentalitzar la pèrdua com si el destí la tornés a fallar. Tot i així, si arrivés a canviar-ho, encara que les estrelles estiguessin canviades, l'estimaria per totes les vegades anteriors.
I mentres volaba en els seus sentiments, va sentir com ell la mirava fixament. I va apartar els seus pensaments amb la sensació d'estar somiant.
Ell a la vegada, no podia partir la seva ment d'ella. I en algún cert lloc del seu pensament, va sentir el desitg de besar-la.
Just el mateix desitg que ella lluitava en tot moment i present de no caure i trencar aquell instant, aquells únics minuts que amb tant de joia habia acceptat com a regal.
No podien fugir ni amagar-se. Els sentiments li pegaven als seus cors embargats de nostàlgia, amb mirades tendres, pells càlides, somriures tímids.
I per un fugaç instant, per un molt breu bri de temps que va surar en l'aire com les cuques de llum en un cel d'estiu, els seus ulls es van trobar en un simple segon. Llavors, ena emoció va començar a vibrar al seu interior, com a màgia externa, melodia dolça en les seves entranyes, i, de manera cronometrada, van girar la seva mirada apartant amb dolor aquell encís moment.
En aquella despedida, ja es pensava en la seva retrobada.
I en aquell mateix dia, passades les 12, en algún moment d'aquella clara nit, els sentiments de melancolia, van ser rebuts per cadascún d'aquests dos cors, reprimits i tan sacrificats d'amor.
Semblaven ànimes bessones, perdudes, i envellides en tants anys, en tot just un parell d'hores.

miércoles, 17 de febrero de 2010

Bonito Despertar


Ya no resuena en mis entrañas esa amarga melodía. Ya no llega a mis ojos, este silencio de lluvia. Ya su nombre puede surcar mi Alma sin herirla. Ya son alas las palabras, y no cadenas, libres, en las espinas del recuerdo. Ya no navega por mi sangre, ya no conoce mis límites. Esta muerte se ha vuelto furia de mi paciéncia. Esta muerte ha muerto en su intento de matarme. Esta muerte ha sido vencida por mi esperanza.
Y ahora sueño que puedo volar en un suspiro de aire. Sueño con olas en el aire y nubes en el mar.
Y genios escondidos en los juegos de los niños. Y dulces mariposas adormiciendo al vagabundo.
ahora mis noches son atardeceres, lejos de ese mundo del espacio y el tiempo.
Imagino un compàs entre el sol y la Luna. Dulce melodía vestida de amor.
Veo un mundo lleno de colores....
... solo falta despertarlo....
de un sueño imaginario en su interior.

Porque donde hay perdón, hay amor. Y donde hay amor, existe color de esperanza.

sábado, 13 de febrero de 2010

Mirada de Amor.


Y llega la noche. Y llega el silencio. Donde cierro mis ojos y empiezo a volar.
Haga frío o calor. Tormenta y claridad.
Siempre la misma Mirada de Amor.
El mismo sueño, que llevo dentro, esa imagen, ese encuentro, y ese fuego de tu imagen acércandose hacía a mi.
Tú, acariciandome el pelo, mi piel agarrando tu càlido aroma.
Susurros entrando por mi oido a escondidas. Tú, voz dulce, siempre suave, tu voz protectora con aires de ternura y claridad. Mi alma, mi Sol.
Mirada de Amor.
Despierto de tu sueño, y esa imagen, esos ojos, esa piel, sigue todo en mis sentidos. Tu aroma sigue flotando en mi camino. Tu voz. El sueño no se termina de deshacer.
Y entonces huyo de mi sueño, peleo con mi sueño, abandono ese sueño.... Pero esa imagen sigue citándome en mi interior.
Quiero despertarme, y no puedo.
Lucha nocturna, lucha diaria. Día tras día, en mi amanecer.
Y me niego a mi misma. Y niego a esa vida, en busca de tu dulce compañía, luz de camino. Luz al dolor.
Deseo sentir tu alejanía, intento llorar melancolía, y pese a todo deseo que este sueño se haga realidad.
Tu lo sabes mi vida.
Mirada de Amor.
El Amor nos hará..

domingo, 31 de enero de 2010

ARENITA DE PLAYA


Una brisa húmeda se cuela a través del suéter y me apelmaza mi piel. Respiro hondo y aprieto el paso intentando acompasarlo con la respiración. Él ya me ha sacado distancia y corre a lo lejos. Yo también lo hago a pequeños tramos, hasta que el pulso acelerado me obliga a caminar de nuevo. Intento no pensar en nada, concentrada en mi respiración y en mis pasos. Aun así, mis pupilas vagan inundándose de todo.
Los trenes pasan rápidos y por unos momentos borran el graznido de las gaviotas y las risas de los niños. Él se ha perdido en el horizonte y ya no alcanzo a verlo. Comienzo a sudar.
Me despierto inmobil en el camino. La mirada se me escapa hacia la playa. Se ve triste. Las olas se van rompiendo en unas aguas grises y inquietantes.
Entonces me paro... y me digo a mi misma: "¿Habrà sitio para nosotros? ¿Donde van las emociones cuando no son usadas?"
Empieza a hacerse oscuro y la Luna va saliendo ante mi cuerpo. Tan tranquila y tan bonita, como ventana hacia mi alma, iluminando paso a paso mis recuerdos.
Sigo sin entender la diferencia del amor reprimido y el responsable. Donde el valor queda escondido ante el miedo. Se adelantaron las nubes, y las estrellas salieron ya por la mañana. Y nosotros nos perdimos el momento.
Y este tiempo puede que se recupere. O simplemente quede colgado en la cima del olvido.
Y puede que mis palabras desparaezcan con las olas, o el viento se las lleve donde no llega mi pensamiento.
"Encontraremos esa farola apropiada, saldremos de las sombras y nos diremos algo como: Que será de nosotros... mi vida?"
Y mirando en el reflejo de esta agua gris de mi alrededor, me encuentro a mi misma, con una sonrisa entre dientes. Tendremos ese lugar para nosotros... Donde ni el tiempo, ni el alrededor se nos quedarà pendiente.

viernes, 6 de noviembre de 2009

Somiant desperta.


Encara et veig, riu de la meva vida, amb els ulls que miren les muntanyes. Jo era una muntanya amb ametllers muntanya solitària. I vas venir alegre amb el teu cant i em vas besar tota amb la teva aigua. Em vas deixar inquietud per a la nit i l'ànima enamorada. Encara et veig riu de la meva vida, en la corba llunyana, et vas cantant més entre els pollancres, et vas cantant més que en la teva arribada. Ocupat tot el dia amb el teu camí, el teu destí, els teus fruits i la teva aigua que t'abraça cada cop que ho necessites. I jo, paralítica muntanya; Inmòbil et recordo, malalta de volcans, eixelebrada espero el teu retorn, riu boig, que vas passar besant el meu còs de muntanya. Vas haber de seguir la teva destinació de riu, i jo el meu trist de terra amuntunada. Em diu el vent que vas al mar, i et segueixo riu meu, amb els ulls. Et segeixo riu meu amb els ulls, ja que no puc seguir-te amb les plantes. I quan demani veure els teus encants, i em senti sola i trista en les nits fredes, el vent em transportará les teves abraçades i el mar la teva escència, per poder seguir somian desperta, mentres tu ja estiguis lluny d'aqui. amb el teu camí ja trasformat. I encara que sigui un destí ja escrit de temps enrere, on jo mai pugui arribar, canviar... somiaré sempre desperta, suspiran que tornarás amb mi al meu costat i retiraràs les meves pedres amb la teva força.
I mai despertar, com un llac sense cignes, per a sempre, bressolant la meva ànsia.
I de mentres t'observaré, et gravaré i m'en ompliré de la teva energia mentres passis per la meva vòra, i així cada nit descansar amb els colors de la meva imaginació.
Quina bogeria més boja, enamorar-se d'un riu una muntanya!!!!

miércoles, 28 de enero de 2009


I hoy me he despertado del bello sueño entre la almohada.
El sol ha robado el espacio de mi tiempo traspasando mi ventana, entrando sin permiso entre mis sábanas i despertándome suavemente desde mi rostro.
Me he girado hacia mi derecha, pero la almohada blanca de mi lado, me ha recordado nuevamente que tu no volverás a estar más a mi lado.
Me incorporo para sentar-me….. y mi espalda siente la ausencia de sorpresas caricias en mi cuerpo.
Me levanto y voy andando a mi ventana.
El Sol brilla más que nunca.
El árbol va moviéndose de lado a lado, reviviendo el vals de esa hada con su nomo en las bellas colinas de nuestras imaginaciones, bajo el sonido del piano interpretado por las mariposas que se fregaban por mi cuerpo cada vez que tu te acercabas a besarme suavemente mis labios inquietos por tu mirada.
En este preciso momento, una ave se cruza en mi mirada. Volando hacía un nuevo lugar, hacia una nueva vida. Alzando el mismo vuelo que tu huida.
Entonces me siento, y vuelvo a cerrar los ojos.Siento que van pasando los minutos a mi alrededor, quisiera reaccionar i movilizarme… pero mi cuerpo se ha quedado estancado en unos suspiros mudos, sin las palabras para anelar mi profundo aliento ya vacío. Y solo con una imagen en mi mente donde apareces tu.
Mi vida estaba acomodada a tu presencia.
Todo mi alrededor se va rompiendo como un dominó segundo por segundo, y yo estancada en mi pobreza interior, me siento impotente al no poder levantarme i salvar el tiempo, parar el tiempo, reparar el tiempo.
Otro día con la respuesta en mi mano.
Otro día buscando la rectitud de mi persona sin tu alma dando vueltas en mi interior.
Pero de nuevo, voy sintiendo de nuevo esa melodía que daba ánimos a mis oídos, dejando introducir sus ondas en mis párpados, que poco se van abriendo de nuevo..
Siento que mi cuerpo se va levantado lleno de energía rehabilitada por el propio sol de mi ventana.
Hoy es el día que te adorne con el requiem que te mereces.
Mi cuerpo necesita de mi, y yo debo responsabilizarme de él.
La melodía del viejo piano nunca ha parado de sonar en mi corazón.
Debo escucharla i seguir dando amor a mis substancias de mi ser, para que crezcan hermosas como tiempo atrás, cuando tu aún no habías marcado la lanza dentro de ellas.
Hoy será un nuevo día. Lleno colores, olores i visiones.
Hoy volveré a bailar el vals con la hada i el nomo.
Hoy volveré a sonreír.
Hoy dormiré junto a mi árbol de la montaña arropada por las aves del cielo.
Hoy te enterraré ante mis entrañas.