En la seus ulls imnotitzats tant brillants, els hi exclamava la seva bellesa i la seva gràcia, sensació buscada en les seves vides anterios. Brillantor net de mirada sincera, paraules tranquiles per oides insistens.
No buscava algú com ell, sinó a ell. Doncs la seva ànima i la seva, estaven destinades a estar juntes.
No obstant això, per raons que li escapaven del seu sentiment, ell es sentia obligat a separar-se. A mentir el seu interior.
Ella però, va haver d'acceptar el rebuig, incoerent i incert, i va mentalitzar la pèrdua com si el destí la tornés a fallar. Tot i així, si arrivés a canviar-ho, encara que les estrelles estiguessin canviades, l'estimaria per totes les vegades anteriors.
I mentres volaba en els seus sentiments, va sentir com ell la mirava fixament. I va apartar els seus pensaments amb la sensació d'estar somiant.
Ell a la vegada, no podia partir la seva ment d'ella. I en algún cert lloc del seu pensament, va sentir el desitg de besar-la.
Just el mateix desitg que ella lluitava en tot moment i present de no caure i trencar aquell instant, aquells únics minuts que amb tant de joia habia acceptat com a regal.
No podien fugir ni amagar-se. Els sentiments li pegaven als seus cors embargats de nostàlgia, amb mirades tendres, pells càlides, somriures tímids.
I per un fugaç instant, per un molt breu bri de temps que va surar en l'aire com les cuques de llum en un cel d'estiu, els seus ulls es van trobar en un simple segon. Llavors, ena emoció va començar a vibrar al seu interior, com a màgia externa, melodia dolça en les seves entranyes, i, de manera cronometrada, van girar la seva mirada apartant amb dolor aquell encís moment.
En aquella despedida, ja es pensava en la seva retrobada.
I en aquell mateix dia, passades les 12, en algún moment d'aquella clara nit, els sentiments de melancolia, van ser rebuts per cadascún d'aquests dos cors, reprimits i tan sacrificats d'amor.
Semblaven ànimes bessones, perdudes, i envellides en tants anys, en tot just un parell d'hores.
No buscava algú com ell, sinó a ell. Doncs la seva ànima i la seva, estaven destinades a estar juntes.
No obstant això, per raons que li escapaven del seu sentiment, ell es sentia obligat a separar-se. A mentir el seu interior.
Ella però, va haver d'acceptar el rebuig, incoerent i incert, i va mentalitzar la pèrdua com si el destí la tornés a fallar. Tot i així, si arrivés a canviar-ho, encara que les estrelles estiguessin canviades, l'estimaria per totes les vegades anteriors.
I mentres volaba en els seus sentiments, va sentir com ell la mirava fixament. I va apartar els seus pensaments amb la sensació d'estar somiant.
Ell a la vegada, no podia partir la seva ment d'ella. I en algún cert lloc del seu pensament, va sentir el desitg de besar-la.
Just el mateix desitg que ella lluitava en tot moment i present de no caure i trencar aquell instant, aquells únics minuts que amb tant de joia habia acceptat com a regal.
No podien fugir ni amagar-se. Els sentiments li pegaven als seus cors embargats de nostàlgia, amb mirades tendres, pells càlides, somriures tímids.
I per un fugaç instant, per un molt breu bri de temps que va surar en l'aire com les cuques de llum en un cel d'estiu, els seus ulls es van trobar en un simple segon. Llavors, ena emoció va començar a vibrar al seu interior, com a màgia externa, melodia dolça en les seves entranyes, i, de manera cronometrada, van girar la seva mirada apartant amb dolor aquell encís moment.
En aquella despedida, ja es pensava en la seva retrobada.
I en aquell mateix dia, passades les 12, en algún moment d'aquella clara nit, els sentiments de melancolia, van ser rebuts per cadascún d'aquests dos cors, reprimits i tan sacrificats d'amor.
Semblaven ànimes bessones, perdudes, i envellides en tants anys, en tot just un parell d'hores.
.jpg)