martes, 23 de marzo de 2010

Ànimes perdues, Mirades amb llàgrimes.


En la seus ulls imnotitzats tant brillants, els hi exclamava la seva bellesa i la seva gràcia, sensació buscada en les seves vides anterios. Brillantor net de mirada sincera, paraules tranquiles per oides insistens.
No buscava algú com ell, sinó a ell. Doncs la seva ànima i la seva, estaven destinades a estar juntes.
No obstant això, per raons que li escapaven del seu sentiment, ell es sentia obligat a separar-se. A mentir el seu interior.
Ella però, va haver d'acceptar el rebuig, incoerent i incert, i va mentalitzar la pèrdua com si el destí la tornés a fallar. Tot i així, si arrivés a canviar-ho, encara que les estrelles estiguessin canviades, l'estimaria per totes les vegades anteriors.
I mentres volaba en els seus sentiments, va sentir com ell la mirava fixament. I va apartar els seus pensaments amb la sensació d'estar somiant.
Ell a la vegada, no podia partir la seva ment d'ella. I en algún cert lloc del seu pensament, va sentir el desitg de besar-la.
Just el mateix desitg que ella lluitava en tot moment i present de no caure i trencar aquell instant, aquells únics minuts que amb tant de joia habia acceptat com a regal.
No podien fugir ni amagar-se. Els sentiments li pegaven als seus cors embargats de nostàlgia, amb mirades tendres, pells càlides, somriures tímids.
I per un fugaç instant, per un molt breu bri de temps que va surar en l'aire com les cuques de llum en un cel d'estiu, els seus ulls es van trobar en un simple segon. Llavors, ena emoció va començar a vibrar al seu interior, com a màgia externa, melodia dolça en les seves entranyes, i, de manera cronometrada, van girar la seva mirada apartant amb dolor aquell encís moment.
En aquella despedida, ja es pensava en la seva retrobada.
I en aquell mateix dia, passades les 12, en algún moment d'aquella clara nit, els sentiments de melancolia, van ser rebuts per cadascún d'aquests dos cors, reprimits i tan sacrificats d'amor.
Semblaven ànimes bessones, perdudes, i envellides en tants anys, en tot just un parell d'hores.

miércoles, 17 de febrero de 2010

Bonito Despertar


Ya no resuena en mis entrañas esa amarga melodía. Ya no llega a mis ojos, este silencio de lluvia. Ya su nombre puede surcar mi Alma sin herirla. Ya son alas las palabras, y no cadenas, libres, en las espinas del recuerdo. Ya no navega por mi sangre, ya no conoce mis límites. Esta muerte se ha vuelto furia de mi paciéncia. Esta muerte ha muerto en su intento de matarme. Esta muerte ha sido vencida por mi esperanza.
Y ahora sueño que puedo volar en un suspiro de aire. Sueño con olas en el aire y nubes en el mar.
Y genios escondidos en los juegos de los niños. Y dulces mariposas adormiciendo al vagabundo.
ahora mis noches son atardeceres, lejos de ese mundo del espacio y el tiempo.
Imagino un compàs entre el sol y la Luna. Dulce melodía vestida de amor.
Veo un mundo lleno de colores....
... solo falta despertarlo....
de un sueño imaginario en su interior.

Porque donde hay perdón, hay amor. Y donde hay amor, existe color de esperanza.

sábado, 13 de febrero de 2010

Mirada de Amor.


Y llega la noche. Y llega el silencio. Donde cierro mis ojos y empiezo a volar.
Haga frío o calor. Tormenta y claridad.
Siempre la misma Mirada de Amor.
El mismo sueño, que llevo dentro, esa imagen, ese encuentro, y ese fuego de tu imagen acércandose hacía a mi.
Tú, acariciandome el pelo, mi piel agarrando tu càlido aroma.
Susurros entrando por mi oido a escondidas. Tú, voz dulce, siempre suave, tu voz protectora con aires de ternura y claridad. Mi alma, mi Sol.
Mirada de Amor.
Despierto de tu sueño, y esa imagen, esos ojos, esa piel, sigue todo en mis sentidos. Tu aroma sigue flotando en mi camino. Tu voz. El sueño no se termina de deshacer.
Y entonces huyo de mi sueño, peleo con mi sueño, abandono ese sueño.... Pero esa imagen sigue citándome en mi interior.
Quiero despertarme, y no puedo.
Lucha nocturna, lucha diaria. Día tras día, en mi amanecer.
Y me niego a mi misma. Y niego a esa vida, en busca de tu dulce compañía, luz de camino. Luz al dolor.
Deseo sentir tu alejanía, intento llorar melancolía, y pese a todo deseo que este sueño se haga realidad.
Tu lo sabes mi vida.
Mirada de Amor.
El Amor nos hará..

domingo, 31 de enero de 2010

ARENITA DE PLAYA


Una brisa húmeda se cuela a través del suéter y me apelmaza mi piel. Respiro hondo y aprieto el paso intentando acompasarlo con la respiración. Él ya me ha sacado distancia y corre a lo lejos. Yo también lo hago a pequeños tramos, hasta que el pulso acelerado me obliga a caminar de nuevo. Intento no pensar en nada, concentrada en mi respiración y en mis pasos. Aun así, mis pupilas vagan inundándose de todo.
Los trenes pasan rápidos y por unos momentos borran el graznido de las gaviotas y las risas de los niños. Él se ha perdido en el horizonte y ya no alcanzo a verlo. Comienzo a sudar.
Me despierto inmobil en el camino. La mirada se me escapa hacia la playa. Se ve triste. Las olas se van rompiendo en unas aguas grises y inquietantes.
Entonces me paro... y me digo a mi misma: "¿Habrà sitio para nosotros? ¿Donde van las emociones cuando no son usadas?"
Empieza a hacerse oscuro y la Luna va saliendo ante mi cuerpo. Tan tranquila y tan bonita, como ventana hacia mi alma, iluminando paso a paso mis recuerdos.
Sigo sin entender la diferencia del amor reprimido y el responsable. Donde el valor queda escondido ante el miedo. Se adelantaron las nubes, y las estrellas salieron ya por la mañana. Y nosotros nos perdimos el momento.
Y este tiempo puede que se recupere. O simplemente quede colgado en la cima del olvido.
Y puede que mis palabras desparaezcan con las olas, o el viento se las lleve donde no llega mi pensamiento.
"Encontraremos esa farola apropiada, saldremos de las sombras y nos diremos algo como: Que será de nosotros... mi vida?"
Y mirando en el reflejo de esta agua gris de mi alrededor, me encuentro a mi misma, con una sonrisa entre dientes. Tendremos ese lugar para nosotros... Donde ni el tiempo, ni el alrededor se nos quedarà pendiente.