L'ALTRE NIT DE DISSABTE. SOMNI RETIRAT.

Dos históries amagades, dos históries diferents però unides al mateix temps en un present ja llunyà.
La nostre história irreal, tu princep, jo doncella, però ella futura reina del teu regnat.
Una trobada fugaç ens va despertar, pero a poc a poc la tardor s'ha apartat de nosaltres. En canvi el hivern silenciós va treient el cap al voltant, amb fragàncies divines del teu auténtic amor, el retorn de la princesa que s'acercà lleument. Fou bells aquells instants, de màgia, i surrealisme, de tendresa i de pasiò, de somnis i més voltes de la realitat de la vida pròpia.Avui assec que l'amor es injust en el meu camí, sempre amb relleus en ell, o llances partides en dues, o fins i tot buits de sortides amb cap tornaada. Castells llunyans, o altres princeses amb corones.però segueixo sempre davant, amb el meu llibre.Reconec la meva culpabilitat de prendre mesures insegures a temps enrere, però la química del meu còs és irracional, i no distingeixo clarament on es el interruptor dal canvi de imatge mental, per el botó de la pasió de de la flecha llençada per l'angel.He de desapareixe, perqué aquesta sang no arribi en els meus ulls i en les meves mans. Perqué sé que si et torno a mirar, mai podré tornar a partir i quedaría lligada en les teves mans. Danyaría la teva preséncia amb la meva gelosia, vincle equivocat de la amistat pero molt normal en el sentiment profund del ser enamorat.T'arrancaría els teus llavis eternament en el meu cap, i mai més podria obrir els ulls i despertar-me veient el sol. Desitjaría haberte conegut en un altre any, en un altre moment, lliure com el colom.Et deixo els meus records de tendreses, de papallones volant sobre el dolç rovell dels teus dits, en aquell to de colibrí enganxat en la teva veu.Et deixo la meva felicitat, el meu món, les meves bogeries i les meves históries d'una artista en paro.T'ho regalo.Et trec aquest rcord de la teva vida per netejar-te el camí, i m'elenduc jo al instint, el mateix que em va fer saltar i volar.Et desitjo aquest viatje astrológic amb aquesta princesa, donant voltes sobre el cercle polar dels vostres cors.Et desitjo que descobreixis l'amor de debò, aquest amor que no coneixes encara que dintre de les teves paraules creus tenir.I ara deixo pendent la nostra destinació, amb el meu futur i el teu futur, les teves históries i les meves, les esclaes i les baixades.M'allunyo de la teva vida amb l'alba, desperta feliç d'amor, que dolç, en aquest comiat de la meva ànima.Per aquestes paraules fetes contes, i aquests llibres fets en inàtges viscudes,M'allunyo, però mai em mourè del lloc, sempre podràs trobar-me, per si de càs el vent gira de tropa cap a mi.

UNA NIT DE DISSABTE

Estic enamorada d’un fantasma, del seu cant de nostalgia, de la vida absent que corre en les seves venes lligades.
Del so lúcid de la seva gran cadena, que el lliga en tanta distància. Una distància infinita,
una distància llarga, distància de amor virtual.
Una entitat remota al meu costat, la dolçor de paraules jacents, d’una boca plenament dormida,
de sospirs de paraules d’ella.
Hi ja arriba del rés a veure’m, on ja ha colocat la seva petjada dintre meu, en una exsiténcia ja ratllada, regan flors a la meva porta.
Murmurant paraules de dol a la meva ment.
Estic enamorada d’un fantasma, recordo la sombra que ens uneix, recordo l’expiració que de les seves mans surt, recordo la imaginació que ell em va incitar.
Adoro el comiat relegat de la nit, i la por que en mi s’ha vesat. Adoro els versos lleugers en missatges nobles, que tanquen somnis no formulats.
Camino clamant per aquest amor espectral.
Em passejo les vegades pel seu panteó d’ilusions, per una làpida de quietud esmicolada,
on la seva cadena topa amb les meves faccions.
Estic enamorada d’un sublim desitg, que encén els meus dies amb aberrant flama
Que ompli el meu ser en absurd floral.
Estic enamorada d’un fantasma, que no conec, on té les cadenes d'amor lligades a un país lluny d'aqui,
Amor platónic
Amor cec.

Les meves petites saltarines

De cabres, el que jo sóc. Doncs que bogeria la meva, de tenir enveja de vosaltres. Blanques o negres, convertin-vos en llunes i nits entre les roques de les meves muntanyes.
Sou aquesta melódia composta pel sord, clares de la meva lluna sou, germanes meves.
Lliures, lliures com el vent que us copeja a cada salt, cada salt d'aigua entre les pedres.
No teniu destinació, no teniu projectes, doncs totes vosaltres sou camí.
No debeu decidir si el nord o el sud..... l'instint ja s'encarrega de dur-vos fins al final. Ell ja s'encarrega d'alimentar-vos dia i nit. Soles caminantes, Solitárias però acompanyades. Sempre acompanyades.
Amigues meves, habitants dels meus cims alts. Ja no estic amb vosaltres... peró tornaré, tornaré amb vosaltres, on les pujades són eternes, on la meva ànima es disfressa de verd i blau, on el meu cos sura amb l'aire.
I com sempre des del cantó de la immensa roca m'asseuré..... i parlarem des de lluny amb les mirades de les meves tristeses i dubtes.

Tardor, dolça tardor

I ja està aquí, arribant de ple, la tardor.
La dolça i càlida tardor.
La meva enamorada Tardor.
On els colors de les montanyes canvíen, on el dolor de la caiguda es transforma en el buit que decora aquesta meravellosa creació.
Inquietud de tardor, Tardor pensativa, Tardor de la terra. Tardor del meu cor.
I em submergeixo en el record d'aquests llavis, demanant i insistint un dibuix del teu color.
I ara sola em quedo amb tu , tardor soltitària. Dibuixant per a mi, la pintura del dolor.
La fulla seca vagament indolent frega el terra.
Aquesta au que s'anava fugint, ja va marchar.
Sense cap "adéu",sense cap paraula, sense cap crit.
Rés sé, Rés vull, Rés espero, Rés entenc.
Tardor solitària, fes-me companyia , dolça companyia, ja que ara ell ja no em vol ni en el record.